La Meva Barba

Avui falten exactament dues setmanes per marxar. 14 dies la meitat dels quals ja tinc ocupats: sopars de comiat, un parell de viatges, festes i visites. La resta de dies els hauré de dedicar a coses menys importants (enllestir la paperassa necessaria per marxar, comprar el bitllet d'avió, assegurar-me de que no hi ha hagut cap problema d'última hora amb el tema de l'allotjament, convalidar les pràctiques abans de que s'esgoti el termini, fer les maletes...).

Tot i que el viatge comença oficialment el dia 15, es pot considerar que l'aventura va començar tecnicament ahir, dilluns 28 de febrer, a les 17:00. Perquè ahir, estimat lector, vaig posar punt i final a 7 mesos de pràctiques en una reconeguda empresa de begudes alcohòliques. Sobre les tasques diverses que hi vaig dur a terme, les coses que vaig aprendre i els marrons que em vaig menjar en parlaré un altre dia. Tot i que dedicaré un capitol sencer (com a mínim) a aquests darrers 7 mesos, crec que serà interessant fer-hi menció per explicar un dels grans misteris de la humanitat:


LA MEVA BARBA

Què pot portar a un tio de 22 anys (a partir d'avui, 23) a deixar-se barba? Estètica? Desig d'assemblar-se a un idol? Recomanació de novia/parella? Pues va a ser que no... Com ja us vaig explicar en el capítol anterior, la felicitat en la que havia estat vivint durant els últims anys es va esmicolar en poques setmanes. Aquests canvis bruscos van fer trontollar els pilars en els que reposaven la lògica i manera d'entendre la vida que tenia fins llavors. El meu cap era un pacífic barri del Carmel en el que unes simples obres del metro van provocar un "socavón"que a dia d'avui encara porta de corcoll tots els implicats.
Tot i que vaig intentar aixecar cap i redreçar la situació quant abans millor, els inicis sempre són dificils. En els moments en els que es té l'autoestima per terra i es veu com aquells qui creies ser bons amics resulten ser grans coneguts, és dificil començar de nou quan la primera cosa que veus al matí, reflectida al mirall, és que segueixes sent el mateix desgraciat que es va posar al llit la nit anterior amb l'esperança que tot hagués sigut un malsón.

La gent amb baixa força de voluntat com jo necessita un estímul extern que li recordi constantment qui és el seu objectiu final. El meu objectiu era donar un gir de 180º a la meva vida. Què podia fer si cada matí veia que seguia sent el mateix desgraciat?

Resposta molt facil: veure que no era la mateixa persona. I aqui entra en joc la meva barba. Va arribar el dia en què quan em mirava al mirall veia un tio amb barba (entre rossa i pel-roja, segons els entesos) que res tenia a veure amb el pobre desgraciat a qui tants havien trepitjat abusant de la seva confiança. Per molt estupid que sembli el raonament, la lògica del mateix és clara: què millor que veure al mirall que ja no ets el mateix per recordar que has decidit redreçar la teva vida?

La idea va ser bona

He introduït el tema parlant de la feina ja que vaig entrar a treballar a la meva ja ex-empresa amb barba. Al cap de poques setmanes, amb tot el procés de reestructuració intern que havia dut a terme finalitzat, la barba va deixar de cumplir la seva funció simbòlica i la vaig fer desaparèixer. Ara, 7 mesos després, coincidint amb el comiat dels meus ex-companys, he decidit recuperar-la. Per què? Potser perquè necessito veure de ne nou que he canviat? No, ara ja no ho necessito. No necessito estímuls externs perquè tinc la moral pels núvols. Ja no tinc problemes d'autoestima perquè he après que no necessito ningú que em motivi. He decidit recuperar la barba simplement perquè la meva veina (que està com un tren) m'ha dit que li agradava com em quedava.

Comença el viatge…

Aquest és el pròleg de l’història que narrarà, si la meva (limitada) paciècia m’ho permet, els esdeveniments que tindran lloc durant els pròxims mesos en terres extranyes. Comença la crònica d’un viatge llargament esperat, amb destí a la patria, diuen, dels bons vins, la bona cuina i de l’elegancia. Per aquells que, tot i la descripció, tenen dubtes sobre quin és aquest destí, afegiré una nova pista a l’endevinalla: no es tracta dels EUA...

Comença el viatge... tres escassos mesos a pocs, molt pocs centímetres sobre el mapa. Poc temps, poca distància... però comença un llarg viatge. Un viatge sense retorn, una fugida desesperada endavant, sempre endavant, amb els ulls fixats a un horitzó en el que espero trobar, per fi, una clariana entre espessos nuvols grisos, amenaça constant de tempestes. Nuvols que van tapar de sobte el cel clar al que m’havia acostumat, que van canviar l’ambient càlid en el que vivia per un fred penetrant, sec, que endureix la pell i glaça el cor. I acaba amb les ganes de seguir endavant. Per aquells que pensaveu que el meu destí eren els EUA, voldria aclarir que aquest paràgraf no té com a objectiu descriure l’onada de fred siberià que està envaint Catalunya aquests dies. Em refereixo, estimat lector (si és que algú té la santa paciència de llegir això), als canvis que han tingut lloc en la meva vida, curta vida, durant els ultims dos anys. Canvis que han convertit la bassa d’oli en la que navegava a la deriva en un tsunami devastador. (Tsunami, curiosa paraula. D’aquelles paraules que ara semblen formar part del nostre bocavulari més quotidià, però que fa escassament un mes tothom identificava amb una varietat de sushi. Tothom o, si més no, aquells que heu pensat que anava als EUA). Moltes són les causes d’aquest canvi de clima interior, algunes fins i tot anteriors al terratrèmol que va generar la gran onada. No és moment ara d’explicar aquestes causes, cerc que mereixen el protagonisme d’un capítol sencer. Cada cosa requereix el seu moment i el seu lloc. Però ara, molt temps després d’aquella vida tranquila, situat en el punt més alt d’aquesta enorme paret d’aigua que avança sense oposició cap als escolls, veig un nou horitzó. I aquest horitzó llunyà és el vertader destí del meu viatge. El lloc des d’on veuré com es pon el sol, i on per fi dormiré amb la seguretat que al matí següent sortirà de nou.

Comença el llarg viatge... i ja no noto el fred, tot i que se’m tallen els llavis; ja no veig els núvols, tot i que els dies segueixen sent grisos i tristos; ja no m’importa que la pluja segueixi caient sobre meu dia si, dia també. Ara només veig l’horitzó. Si, serà una llarga fugida endavant, sempre endavant. Lluitant contra el temporal en el meu fràgil barquet de paper, fet amb aquelles cartes escrites amb el cor, en el que navego amb totes les il·lusions i sentiments que em van portar a escriure-les. Si aquest somni s’enfonsa, jo, com a bon capità, m’enfonsaré amb ell.. Però abans penso salvar els tripulants, aquells sentiments i il·lusions no mereixen enfonsar-se en les profonditats de l’oblid per culpa d’un mal navegant que, si alguna cosa ha demostrat, és la seva capacitat per ofegar-se en una bassa d’oli.

Collons com m’enrotllo. Serà qüestió de fotre-li canya, si no no acabo!

Aquest relat serà doncs, la crònica d’aquest llarg viatge sense retorn, prenent com a fil conductor les vivències al llarg d’un altre viatge, aquest d’anada i tornada, en els 3 mesos que durarà el meu intercanvi Erasmus.

Els que sapigueu llegir entre línies sereu testimonis d’una història que parla sobre la vida i la seva evolució contra les adversitats.

Els que encara penseu que el meu destí són els EUA, llegireu un diari en el que explico anècdotes sobre un intercanvi... Com diria un bon amic meu, "Menos da una piedra"
I així dono com oficialment iniciat el meu viatge, aferrant-me a aquelles coses que m’han fet decidir a empendre’l: els amics, les il·lusions i els somnis, saber que, per fi, el Barça pot tornar a guanyar la lliga (i la Champions!!) i, sobretot, tenir la certesa que, per molt malament q vagi tot, només falten 7 anys.